Blanc o negre

Es sentia culpable. Si allò donava resultat podia ser la fi de tones i tones d’escorça. Centenars d’escriptors reconeguts s’ofegarien a la ruïna mentre es veien obligats a buscar-se la vida fent qualsevol cosa. I qualsevol cosa no és un eufemisme, perquè si allò funcionava haurien de dedicar-se a fer qualsevol cosa. D’altra banda no era fàcil que funcionés, però la possibilitat, malgrat fos remota, hi era. Ell tenia la intuïció que existia certa justícia poètica, i allò l’encenia i l’animava a creure que la idea donaria resultat. Després de tants anys d’ostracisme i papers en blanc desafiant-lo, era més que probable que el destí es posés de part seva en aquesta pensada inèdita en tota la història de la literatura. S’ho jugava tot perquè era l’última carta; si allò no funcionava mai més ningú no tornaria a capir una genialitat semblant...

Displicent, es va dirigir per últim cop al quiosc. Abans de tornar a casa va optar per donar un tomb pel barri. Volia ensumar l’ombra dels seus arbres, aquells que li havien fet companyia tantes tardes infèrtils d’estiu. En arribar va tancar la porta i va llançar les claus al moble de l’entrada, mentre es veia a sí mateix llançant les claus al moble de l’entrada. Es va dirigir cap al menjador i es va seure davant del plec de papers en blanc, disposat a cremar els últims cartutxos. Va obrir la bossa, va treure-li el tap i es va beure el suc del bic tot d’una, esperant que el miracle prengués forma en aquells maleïts fulls blancs. Ara només era qüestió de blanc o negre. Escriure o morir.

l'Escala, Sanjosex

El Clot

Assegut al tren, resseguint amb la mirada les línies d’un llibre, els anuncis de la propera estació em destorben recordant innecessàriament que vaig a algun lloc. Davant meu, una dona; a estones també llegeix, d’altres m’intimida amb uns ulls freds que, amagats darrera unes ulleres de pasta negres d’etern estudiant, salten del títol del seu llibre al del meu de forma compulsiva. Tanco i reviso, encuriosit, l’ortografia del llibre: “Fulls de la vida”. Tot correcte; jo segueixo llegint, i ella em segueix mirant.

Sonen "Goigs de la mare de déu del claustre de Solsona", i ella contesta:

- Mª Àngels? Si, si, però avui no vindré pas... Saps? Ara vinc de veure en Joan. Si, he preferit anar-lo a veure que no pas parlar-hi per telèfon. Quan he arribat he preparat alguna cosa i hem dinat junts. Mira, està així, així, ja saps, aquestes coses... tot és molt recent...Mentre parlava per telèfon i es feia tirabuixons als cabells, ja rinxolats, he aconseguit esbrinar què llegia: “Tu pots evolucionar infinitament; l’ull de tigre t’aproparà a déu”. Un petit calfred ha seguit a la lectura del títol i he optat per recular els meus ulls a les pàgines menys místiques de Santiago Rossinyol.

- Saps? quan fèiem el cafè també ha vingut la Mercè i l’Aurora, que han demanat de sortir abans de la botiga per poder-lo anar a veure, i hem xerrat una estona plegats. Mira que és curiós, saps què ens ha dit? Que aquesta nit ha sentit com en Josep se li acostava per darrera i, posant-li la ma sobre l'espatlla, li bufava alguna cosa a l’oïda abans de dir-li adéu, marxant lentament tot encarant les passes cap una llum que no sabia ben bé d'on venia. A mi cada cop em costava més concentrar-me, però no gosava canviar-me de lloc perquè, faltant com faltava més d’una hora per la propera parada, em semblava un xic descortès; era qüestió de plantejar-s’ho com un joc: un exercici on el materialisme ontològic havia de provar de nedar entre la meitat de la conversació mística el més naturalment possible.

- Si, dona, ja ho sé això, però en qualsevol cas hem de dir que és real? no? O tu diries que no? nosaltres també som totes un xic bruixetes, no? Merda! Ara no tinc cobertura... Mª Àngels? Mª Àngels?? aaara, escolta, et truco després d’acord? O millor ens veiem demà allà perquè això sembla que es tallarà; va, adéu guapa!

Després de penjar el telèfon ella va seguir rinxolant-se els cabells, just abans que la foscor caigués dins el vagó deixant a la vista poc més que unes llums verdes i vermelles prop de la porta de sortida, i una ma freda sobre la meva espatlla. De cop vaig notar un altre calfred, aquest intensíssim; em pujava per les cames, m’enrampava l’espatlla i semblava voler pujar molt més amunt del cap. El llibre em va caure a terra i, malgrat que hi hagués vist d’algun ull, l’últim en què pensava era en ajupir-me a recollir-lo. Per un moment fins i tot em va semblar veure l’ull del tigre sota els seients del tren mentre la dona del meu davant reia maliciosament tot rinxolant-se més i més els cabells amb uns dits infinitament llarguíssims. Però no va ser la llum renascuda qui es va endur el calfred, sinó una tímida pregunta:
- Jove, sap si la pròxima és “El Clot”?

Pobre Raskolnikov (crim i càstig)

Raskolnikov i Medea tenen moltes similituds, malgrat que a primera vista les aparences amaguin els llaços que els abracen; l’un, contemporani nostre, i l’altra, immortal, filla del rei de la Còlquida i dona de la Grècia clàssica, van esdevenir (conscientment) joguines en mans de les passions humanes més varies, fent cas omís a les prudents convencions que recomanen allò contrari al que era per virtut la rutina de les seves accions. El destí va procurar als dos sort i dissort a parts iguals, cosa inevitable, havent-hi com hi ha el cristianisme entremig. Medea és sacerdotessa, ('bruixa' crec que en diran després), fa i desfà sortint-se amb la seva fins al punt que, lluny de morir a causa de les seves accions, esdevé immortal i es casa amb Aquiles, amb qui viurà als Camps Elisis; Raskolnikov per contra no pot fer res contra aquesta moral heretada que, com un cuc a la fusta, va obrint-li forats molt petits pels quals és inevitable que se l’hi escorri la vida, tal com s’escorre l’aigua entre els dits. Sempre he sentit curiositat i respecte per aquesta impossibilitat cognitiva grega respecte de la moral (en el sentit més pejoratiu possible).

Pobre Raskolnikov, si hagués viscut a la Grècia de Pèricles, hores d’ara encara seria viu i gaudiria dels diners i de la vida en companyia de la seva estimada Sònia, mentre l'Alena Ivanovna restaria condemnada (eterna i ininterrompudament) a menjar-se les seves joies tancada dins la més petita de les figures d'una sèrie eterna de nines russes. Són les coses que té el fet que siguem més fills del nostre temps que no pas dels nostres pares.

Temps al carrer

Agafo amb força el rellotge i li forço les manetes; una volta i una altra. El meu esperit, llogat ara a un verb impersonal, corre travessant ombres lluny de mi. Recorre carrers estrets i s’atura a cada instant, a cada plaça, per beure d’algun llibre abans de seguir polint les soles de les avarques entre carrers interminables; carrers units per places petites, minúscules derrotes geomètriques que, com fa la sàvia anatomia humana, enllacen destins que no són el mateix, que tenen poc en comú, però que no s'entenen ni poden viure l’un sense l’altre.

I com que cap relat no és digne d'anomenar-se així si la realitat no s’hi pot desdoblar, aquí resta l’altra part; la matèria vil, el jo real, empíric i racional, esperant un miracle de l’alquímia i avorrint-se entre de converses previsibles, cursos de pragmatisme accelerat i intents frenètics de donar més voltes al rellotge; el rellotge al qual un dia vaig ser regalat.

...Va esperar tres mil somnis sobre la sorra

A mida que s’allunyava de la gent, el silenci oferia més i més pressió; podia sentir com el silenci l’oprimia mentre només tenia esma de veure’s les sabates avançar de forma intermitent: ara el peu dret, després l’esquerre. El cap sempre avall, l’esquena sempre corbada. Passa rere passa, hora rere hora.

No hi és que hi hagués silenci, sinó que el silenci ho era tot. No se'l sentia sinó a ell. Quan tenia un moment de valor i en un llampec d'esma gosava aixecar la mirada, no veia sinó sorra i cel. Havia caminat molt, però ara era enlloc, vestit de silenci i rodejat de sorra i cel. Res havia canviat de feia dies, però en aquell instant es va sentir més sol, encara.

De sobte un regal inesperat; arrencà a córrer en direcció a l’únic arbre de les darreres cinc-centes mil passes i set dies de set. Però en arribar aquest havia esdevingut, com si d’un joc de crueltat es tractés, sorra sota el cel. Va deixar caure els seus genolls clavant-los en l’arena mentre rumiava quin dels déus podria tenir tan poca compassió. Somiava enfonsar les mans a la terra argilosa i modelar amb ella una figura amb qui intercanviar unes paraules; somiava els seus dits fent lleugers moviments circulars que donaven forma a les seves espatlles, somiava el moment en què els seus llavis estiguessin imperfectament moldejats; tan imperfectament, que el bes fos l’acte inevitable i últim que li donés l’alè de vida.

Va esperar tres mil somnis assegut sobre la sorra, sota el cel, però ella mai no va dir res.

... El bic cristal escriu normal

Volia escriure la novel·la del S.XXI, i no podia fer-ho sinó en “format mòbil”. Concretament tenia un Nokia 609 amb uns botonets petits que convidaven a tallar-se les ungles molt més sovint del que recomana la Societat Protectora d’Animals. Finalment, just al llindar del desdoblament de personalitat, els reis van dur-li el regal més esperat: un “Bic cristal”, que escrivia normal. De cop i volta el mon va esdevenir un altre. Podria ser escriptor. Ell pressentia que res no podia tornar a ser el mateix; tanmateix, veia el futur clar i evident com qualsevol de nosaltres recorda el passat, i és per això que ja assumia que la glòria i el reconeixement serien necessàriament el marc de la seva existència de llavors endavant.

Aquella nit no va poder dormir pensant on guardaria el Bic, fent salivera mentre somiava, despert, com aquell deixaria anar de les seves entranyes el líquid preuat i negròs que conformaria els signes que haurien de marcar l’esdevenir literari dels futurs cent? dos-cents? mil anys? Com firmaria? Firmaria? Es diria igual? Quant temps sobreviuria a partir d’ara sense medicació? Canviaria la forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos? Quines ulleres li quedarien millor? Seguiria escrivint en paper reciclat?

L’endemà va començar a escriure unes línies, i fou tant confortador el resultat, que va començar a deixar anar la seva imaginació... es va veure de cop i volta encastat en una butaca de pell, Martini en ma, oliva en boca, enmig d’un munt de literats que li besaven els peus al mateix temps que d’altres corrien a posar-li un barret fet de retalls de relats insulsos escrits per anteriors premis “Nobel”. Els que no corrien ni eren asseguts, punxaven més olives en escuradents de fustes nobles bellament treballats amb la seva esfinx. Arreu rebia les aclamacions de la gent. Rebut com es rep la pau enmig la guerra, o com es rep el menjar en la fam, va començar a esbrinar de què parlava Francesc Pujols després de marxar sense pagar dels millors restaurants, esgotant arreu les espècies més cares de les cartes més refinades. Els mossens treien l’estora roja de portes enfora per tal de mostrar als (pocs) feligresos que quedaven dins l’església el camí de la veritat i la llum que els hauria de guiar pels segles dels segles.

S’havia convertit en l’ideal platònic d’home (genèricament) en el sentit fort del terme. Era tot allò del qual tots i cadascun dels homes sobre la pell de la terra volien participar. Simpàtic, jovial, llest, bonic, educat, l’amic que tothom volia tenir, el gendre de totes les mares, l’amant de totes les dones, el deixeble de tots els mestres i el mestre de tothom. Les televisions cada cop tenien menys feina en programar, donada l’evidència del que demanava l’audiència; audiència, i no audiències, perquè només era una l’exigència: El volien a ell. Sempre. En directe o no, en imatge o enregistrament sonor, posant la veu a la sèrie de la tarda, anunciant el seu xampú, els mitjons d’anar a dormir o el seu cotxe; debatent (en soliloqui) de manera interessada sobre la pel·lícula que ell mateix havia protagonitzat, tocant en solitari en un concert benèfic multitudinari pel tercer mon, o bé ensenyant-nos sobre el terreny com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades. Tot això succeïa mentre el col·lectiu d’editors besava amb passió totes i cadascuna de les rajoles que trepitjava i, a fe, que la terra brillava més (literalment) amb la seva sola presència.

Seguia pensant... com s’ho faria per rebaixar el seu èxit, si aquest resultava insofrible? Certament allò resultaria del tot insuportable! Hauria de contractar negres literaris? Però no es podia permetre que algun d’ells marxés de la llengua!! Els hauria de matar, com varen morir els egipcis que van construir els túnels secrets de les piràmides. Quin goig i quin honor tan refinat el de poder morir per una causa tan noble, pensava en veu alta mentre ell mateix assentia. Com m’ho pagaran això? es preguntava, això sí, retòricament, ja que la majoria de bancs disposaven de comptes oberts al seu nom (càrrec a l’estat) amb possibilitat de disponibilitat d’efectiu il·limitada.

Amb això, quan es disposava a buscar a les pàgines grogues el telèfon del col·lectiu de “negres literaris” es va donar un cop, justament al bell mig del front, amb la porta del menjador, on hi havia escrit un sol mot. Hi deia... ‘no’.

Metafísica i química a flor de pell (I)

Perdut en el temps i sense consciència de subjecte, desconnecto el mecanisme i abandono els meus ulls al magnetisme únic que ho regeix tot. Em rendeixo a la substància única.

Els ulls, ingràvids, busquen un i altre cop de forma subtil, però obsessiva, la referència. El magnetisme és tal que la resta del cos comença a actuar de forma estranya, cada part es descoordina i començo a deixar de ser. Sóc sol. O potser hauria de dir millor que totes i cadascuna de les meves parts eren allà. Deixo de percebre la sensació "d'ésser-en-el-mon-amb-la-resta", sensació que fuig com les rates als naufragis. Puja la tensió i la coordinació desapareix fins a nou avís de sensatesa.

Els ulls, com pèndols que oscil·len en l'ambient, com cossos que es desplacen en el buit, segueixen essent l'únic vincle amb el conjunt de parts que corresponen al subjecte que era tot just fa una estona. Els glòbuls gaudeixen autònomament del plaer de desafiar la gravetat, la responsabilitat i el sentit comú, limitant-se a tendir al centre d'interès. De cop son quatre els ulls que oscil·len en l'ambient sense vincle a cap subjecte concret; de fet, hi ha cops que tenen dubtes referencials, es confonen al retornar al subjecte d'origen.

La cavitat ocular fa estona que es buida. Menys mal que no som en guerra, perquè els ulls fa estona que han deixat l'interior del subjecte, millor dit, del receptàcul, absolutament desprotegit i a la vista de tothom; qualsevol es podria atansar i aprofitar la debilitat per mirar a través de la cavitat, com qui mira a través de dues finestres rodones, què succeeix dins aquell coi de recipient, aparentment buit de cap cosa sospitosa de ser un subjecte. Ho avanço: Hi havia Química a punt d'explosionar. El subjecte? encara era dins el glòbul dret, enganxat a la retina, gravitant, tendint a l'interior de l'únic punt d'interès...